Clivia

Una vegada has fet les tasques de cada dia i t’atures perquè ja no tens res més a fer, t’adones que estàs tot sol. La casa és buida, només hi ets tu i els cossiols. És increïble. Havies desitjat ser l’amo de tot i, ara mateix, veus que la felicitat que pensaves que tendries no hi és. Fas voltes per dins la casa i no hi trobes res que et cridi l’atenció. Surts a defora i sents l’olor de gessamí que et recorda aquelles persones que ara no hi són.
Abans, quan la casa era plena de gent, eres capaç d’estar-hi hores i hores sense fer res, absolutament res. Ara, necessites fer coses i com més, millor. Poses música. D’alguna manera, vols sentir que no estàs tot sol. Mai t’ha agradat la cuina, però avui decideixes fer tot allò que no has fet fins ara. Embrutes. Embrutes plats i tassons i altres coses de manera innecessària i rius. Saps que no en saps, però necessites matar el temps.
Després ho has enfornat i, més tard, tret ja cuit. Arregles tant bé la cuina que saps que se’n farien creus si et veiessin i és que, la veritat, els enyores. Per ventura hi ha vegades que voldries que et deixàssin algun moment de tranquil·litat, però ara en tens tants, que no els saps aprofitar. Els necessites, per tant, penses que potser sí que tenen raó els qui diuen que la solitud no és tant bona com pot semblar. De fet, engana i, a tu, t’ha enganat.