Llatí

Sempre que tenc l'oportunitat explic el que em passà fa un parell de mesos. Exactament, dia 18 de juny de 2010.

M'havia colgat tard, l'endemà els llençols se m'havien aferrat, em vaig haver de vestir aviat, els cabells me'ls vaig haver de pentinar amb els dits mentre baixava l'escala del pis i, per tant, vaig partir escapada cap a la universitat.

En pujar l'escala del metro vaig mirar on tenia l'examen i si, encara que notava el seu maleït pes a la bossa, havia agafat el diccionari que m'havia costat sis classes de repàs.

A mesura que m'acostava a l'edifici i, més encara, a l'aula més por, més oi i més calor tenia.

En arribar-hi, la porta era tancada. Hi vaig entrar tot d'una, però vaig quedar clavada enmig del portal. No em podia moure, perquè, encara que tothom feia com si res, el món, o el meu món, s'havia aturat.

Al fons, enmig de l'altell hi havia una marededéu, una puríssima, una verge!

Quan vaig poder reaccionar i desclavar-me del trespol, vaig anar cap a la pissarra. Amb cada passa que feia la por es transformava en goig i l'oi en veneració. De calor en seguia tenint, però ja no era per l'examen, sinó pel fet sobrenatural, diví que experimentava.

No sabia per què, però els meus ulls rajaven i em senyava amb un fervor com no ho havia fet mai abans. Mentre m'hi acostava, el renou de papers i els crits minvaven. De fet, arribaren a desaparèixer i fer que el tot es reduís, només, a nosaltres dues: ella i jo.

Tenia el cap acotat, duia els cabells curts i anava vestida com qualsevol alumne, però era una marededéu que m'havia embadalit.

Volia veure-li la cara, tocar-la, perquè potser així aprovaria l'examen que havia anat a fer. Quan només quedaven dues passes per trepitjar l'escaló que em permetria fer-ho, alguna cosa em destorbà. Darrera meu havia passat alguna cosa. Em molestava i em vaig girar. Era la professora i, encara que donava les instruccions de com ens havíem de seure, a mi m'era absolutament igual. En aquell moment, semblava que l'objectiu del dia fos, més que examinar-me, veure aquella puríssima.

Desconnectant, altra vegada, del que passava i amb desig, em vaig acostar més a la figura, que, en notar la meva presència, alçà el cap. En veure'm somrigué, però jo no vaig poder fer el mateix. De fet, l'eufòria que havia tengut abans, en veure-la, havia desaparegut amb un no-res i havia estat substituïda pel pànic. Havia quedat gelada, morta. Volia fondre'm, desaparèixer, perquè qui, realment, m'havia mirat i rigut no era cap imatge religiosa, era jo. La verge era jo.