Potser

Durant els meus primers desset anys d’existència vaig voler ser metge, arquitecte, detectiu i notari. Quan va ser el moment de decidir quins estudis universitaris faria (es pot dir que no en vaig triar cap que tengués relació amb els oficis que havia anat dient en la meva infantesa i adolescència), vaig triar Filologia Catalana, aquella carrera que no té gaire bona propaganda.
En part, però, pens que la carrera sí que té relació amb les feines que havia dit de petita perquè potser amb els coneixements que tendré podré guarir la nostra llengua, potser podré crear una estructura on es pugui sentir segura, potser podré trobar tots aquells elements que li fan mal i potser podré donar fe de tot això.
Quan vaig començar la carrera, més d’una vegada vaig pensar: «On m’he ficat! Jo no hauria d’estar a aquesta facultat!» Ara em sap greu haver-ho pensat perquè –i no crec que canviï de parer– estic molt contenta d’estudiar-la. Aquesta carrera m’ha donat –i em donarà– molts coneixements. Cada dia aprenc una quantitat bèl·lica de coses i potser hi haurà alguna figura que em farà més gràcia que una altra, però totes en conjunt, han fet i fan que estimi cada dia més la nostra llengua, la nostra cultura. És a dir, no hi ha hagut cap professor que no m’hagi agradat perquè tots m’han ajudat en alguna cosa.
Un problema que tenc és que no em sé expressar i, és clar, no trob les paraules adients per poder demostrar la satisfacció que sent de poder estudiar filologia, no sé com alliberar el què sent. L’única cosa que puc dir és que not una força molt forta dins el meu pit que és com un enamorament fortíssim per tot el aquest món català que em vaig configurant.

Defalliment?

El sol picava, l’oratge era calent i l’arena cremava.

Quan havia arribat, la platja era deserta. Com sempre. La mar era una bassa d’oli, plana com una rajola. No se sentia res més que l’aigua que, amb tranquil·litat, arribava, banyava l’arena de la vorereta i se’n tornava lentament. Una vegada i una altra, i una altra: arribava, banyava la vorereta i se’n tornava.

Li encantava aquella platja. No s’hi sentien infants plorant o estrangers cridant. Només se sentia el moviment tranquil de l’aigua que era com una música harmoniosa que l’ajudava a regular el ritme del seu cor.

A mitjan matí menjà una mica de fruita –com cada dia un pruna– i pegà un bon glop d’aigua fresca. Després es posà una bona untada de crema i s’estirà al sol.

En ser hora de partir, el sol picava, l’oratge era calent i l’arena cremava. Se sentia marejada, però quantes vegades no li havia passat i després no havia estat res? Començà a caminar, però realment no se sentia bé. El sol era calent i clar, però els seus ulls no li funcionaven com tocava: li mostraven el que tenia davant com si fos una pel·lícula antiga: en blanc i negre. A més de veure-ho així, les imatges s’anaven tallant, era com si la pel·lícula tengués talls. Seguia caminant, però ja no sentia la picor del sol sobre el seu cos, només notava fredor, els morros li havien tornat blaus i la cara blanca com el referit.

De cop i simplement, deixà de notar res, no notà com el seu cos caigué –si hi hagués hagut algú per allà, hagués vist un cos que queia com qui deixa caure un sac ple de taronges en terra. Per a ella tot havia desaparegut, havia arribat a l’obscuritat més absoluta inconscientment.

Desfogament

Quan arribes als trenta penses que ja no ets una nina, que ja comences a ser gran i per això convé que et comportis així com toca. Quan arribes als quaranta (o això em va passar a mi) no els notes, els passes com si res, és com una etapa vital que no et marca. Però quan arribes als cinquanta realment sí que veus que de nina no en tens res!
Segons el meu padrí els anys -com els disgusts- vénen tots sols; però també trob que els quilos vénen, absolutament, tots sols. Fa tres anys vaig arribar a la cinquantena i pensava morir-me. Durant aquest trienni, la meva moribunditat, lògicament, ha augmentat perquè m’he engreixat més d’un quilo per any i això em passa perquè no puc aturar de menjar.

Clivia

Una vegada has fet les tasques de cada dia i t’atures perquè ja no tens res més a fer, t’adones que estàs tot sol. La casa és buida, només hi ets tu i els cossiols. És increïble. Havies desitjat ser l’amo de tot i, ara mateix, veus que la felicitat que pensaves que tendries no hi és. Fas voltes per dins la casa i no hi trobes res que et cridi l’atenció. Surts a defora i sents l’olor de gessamí que et recorda aquelles persones que ara no hi són.
Abans, quan la casa era plena de gent, eres capaç d’estar-hi hores i hores sense fer res, absolutament res. Ara, necessites fer coses i com més, millor. Poses música. D’alguna manera, vols sentir que no estàs tot sol. Mai t’ha agradat la cuina, però avui decideixes fer tot allò que no has fet fins ara. Embrutes. Embrutes plats i tassons i altres coses de manera innecessària i rius. Saps que no en saps, però necessites matar el temps.
Després ho has enfornat i, més tard, tret ja cuit. Arregles tant bé la cuina que saps que se’n farien creus si et veiessin i és que, la veritat, els enyores. Per ventura hi ha vegades que voldries que et deixàssin algun moment de tranquil·litat, però ara en tens tants, que no els saps aprofitar. Els necessites, per tant, penses que potser sí que tenen raó els qui diuen que la solitud no és tant bona com pot semblar. De fet, engana i, a tu, t’ha enganat.